Aprofitant que era prop de Caldes de Montbui, amb prou temps lliure, vaig decidir escapar-me una estona a Sant Sebastià de Montmajor, un petit llogaret amb quatre cases que formen una sagrera al voltant de l'església, el cementiri i la rectoria, ara convertida en restaurant.
El camí fins allà és una ruta atractiva des del primer moment. Surto de Caldes de Montbui pel Passeig del Remei sota uns preciosos plàtans que segur que refresquen una passejada d’estiu. Condueixo damunt de l’antic paviment de llambordes, un tret característic de la vila. Tot just deixar les últimes cases, en un revolt, trobo a l’esquerra la carretera que em durà fins a Sant Sebastià. Una ruta de 12 quilòmetres entre boscos i paisatges que faré tranquil·lament en poc menys de mitja hora.
Tot just agafar la carretera veig a la dreta un bonic camí pavimentat amb llambordes. M’hi aturo un moment per mirar-me un cartell amb fotografies antigues que en parla. Diu que el camí arriba fins l’antiga pedrera del Remei. Per aquí, carros tirats per bous, transportaven les llambordes des de la pedrera fins a la desapareguda estació de ferrocarril de Caldes. Prenc nota per venir-hi aviat a fer una passejada i gaudir del camí i del paisatge.
Quan hi arribo, el primer que trobo és l'antic edifici d'un celler, ara ja sense teulada. Davant meu s'aixeca l'església romànica, amb un campanar de dues plantes, que data dels segles XI-XII. Una joia del romànic enmig d'un entorn natural que anima a caminar sense pressa. L'església i les cases que l'envolten estan perfectament conservades i encara mantenen l'encant i l'ambient d'altres temps. Es té constància documental de Sant Sebastià de Montmajor des de l'any 1065 i sabem que l'any 1098 pertanyia al monestir de Sant Cugat. Va passar a dependre de l'església de Caldes de Montbui al segle XII i no seria fins al XIX que fou declarada parròquia independent.
De seguida trobo un veí que m'explica quatre coses sobre aquest indret. L'església és d'una sola nau amb transsepte, però és tancada i no la puc visitar. M’explica que al seu interior conserva un retaule renaixentista d'autor desconegut. També hi ha una figura de fusta de Sant Sebastià, obra de Sebastià Badia, i uns frescos de mitjans del segle XX, obra d'Antoni Vila i Arrufat. Sembla que aquests darrers frescos van substituir els originals destruïts durant la guerra civil.
Molts camins arrenquen o passen per aquí, entre boscos de pins i alzines que contrasten amb la terra d'argila vermella. Hi ha bones vistes que ja es començaven a endevinar pujant per la carretera. Els senders duen cap al Farrell, Gallifa, Guanta o Caldes de Montbui, entre molts altres llocs. El paisatge convida a passejar i surto del nucli a fer un tomb pels voltants.
Arreu hi ha racons bonics i alguns masos dispersos. No gaire lluny, enmig del bosc i al costat d’un camí, hi trobo l’antiga torre del rellotge. Per aquell camí pugen una parella d’amants agafats de la ma; xerren, es diuen alguna cosa a cau d’orella i riuen. Potser només volen trobar un racó tranquil on festejar amagats de tothom. Jo m’aturo a la torre que en el seu moment devia anunciar les hores a tota la vall. Ara fa un grapat d’anys que ja no toca ni quarts ni hores; d’aquell rellotge no en queda res. Damunt la porta una breu inscripció em diu que es va aixecar l’any 1903.
Fet el passeig torno cap a l’església, m’assec una estona en un banc de pedra a l’ombra del plataner i bado gaudint del silenci i la tranquil·litat d’aquest racó. Aviat, però, toca agafar el cotxe i tornar cap casa. M’enduc els records i les ganes de tornar-hi ben aviat.