Fa uns dies vaig anar a fer una passejada per la ruta de les Tines de la Vall de Flequer. Un vall que trobem a El Pont de Vilomara i Rocafort, al Bages. No és el primer cop que faig aquesta caminada, però sí la primera des de l’incendi de l’estiu passat. Ara m’he trobat un paisatge trist, ennegrit pel carbó i la cendra, però amb diferents tocs verds d’una vegetació que vol tornar a créixer. Les tines, però, segueixen dretes, imponents, recordant-nos la història vinícola de la comarca. Tot i l’incendi, la visita a les tines segueix essent una caminada molt recomanable.

El paisatge que ens trobarem mentre fem aquesta passejada, és fruit de tres catàstrofes ben marcades: la primera va ser quan cap a l'any 1890 la fil·loxera arriba al Bages; la segona, l'incendi que l'any 1989 va cremar tota la vall; la tercera, l’incendi de l’estiu passat que ens ha deixat un paisatge de cendra i carbó. Fins fa pocs mesos aquí hi havia un bosc auto-regenerat de pi blanc on trobàvem algun arboç i algun roure esquitxant el bosc de forma ocasional. Ara només podem imaginar com devia ser la vall tota coberta de vinya.

Durant la caminada anem trobant aquestes construccions que ens recorden la història vinícola de la vall, quan durant el segle XIX s'anava arrencant els arbres per construir feixes i donar pas al conreu de la vinya. Quan la fil·loxera va atacar les vinyes de França a meitats del segle XIX, molt abans d'arribar al Bages, aquesta vall encara va florir més en el conreu de la vinya, fins el dia que també va arribar-hi la plaga.

En aquell temps, tota la vall era vinya, no hi havia ni un pam de bosc. Si avui en dia amb prou feines podem comptar unes 500 hectàrees de vinya al Bages llavors n'hi havia més de 27.000, fent-la la comarca amb més vinya de tot Catalunya. Això ens dóna idea de com d'important era aquest cultiu. Però els pagesos vivien lluny d'aquestes vinyes, i transportar el raïm fins al mas feia allargar les jornades de verema. També hi havia el perill de que el mal temps i els animals salvatges els poguessin deixar sense collita. Un altre factor era que en haver de transportar el raïm la fermentació del most no era òptima ja que es trigava massa en omplir les tines. Per aquests motius es varen començar a construir tines a peu de vinya, i això va permetre reduir els jornals de verema, millorar la qualitat del most, i facilitar el transport del vi.

Erròniament pensem que les tines són construccions de pedra seca, ja que fan servir gairebé la mateixa tècnica per la seva construcció. Hem de pensar, però, que per construir un contenidor pel vi, cal una construcció més sòlida, feta amb morter de calç, i folrada amb peces de ceràmica cuita i envernissada. Adossada a la tina, solia haver-hi barraques de pedra seca que protegien la boixa, la pedra forada per on es buida la tina. El nom de «boixa» sembla ser que ve del fet que el forat es tapava amb un tronc de boix. Annexes a aquestes construccions, també és habitual trobar-ne d'altres on s'instal·lava una premsa desmuntable.

Avui en dia ja no es conrea vinya en aquesta vall, però els vins de la DO Pla de Bages ofereixen la personalitat de la comarca i de la gent que els treballa. «La varietat de raïm autòctona del Bages és el Picapoll, que dóna un vi blanc afruitat, d'aroma fresc, d'esplèndida textura i personalitat» (Consell regulador). Us animo a fer un passeig per les tines, a visitar els cellers d’aquesta denominació d’origen i a gaudir dels seus vins.

Segueix aquesta ruta a Wikiloc