Caminant per les cases de l’Obac, Vacarisses

Molt sovint resulta que anem deixant la visita a aquells llocs que tenim més a prop, i aquest n’és el cas. Ara, amb la limitació del confinament comarcal, he aprofitat per anar redescobrint la meva comarca. i tornar a visitar aquells llocs que tenia una mica oblidats.

La caminada ens permet entendre el paisatge resultant de la presència de la familia Ubach, la nissaga que dóna nom a la serra.

Aquest cop vaig anar a voltar pel conjunt de l’Obac, unes cases que tot i ser-me prou conegudes, no els havia dedicat el temps que realment mereixen. Vaig fer-ho amb una caminada circular que enllaça els diferents punts que marcaren la història de la familia Ubach, una de les nissagues amb més tradició a la serra de l’Obac.

Podem situar els orígens al Mas Vell de l’Obac, cap al segle XII, en una cabana on possiblement es va refugiar una familia fugitiva. Tot i que no s’ha pogut comprovar, ja que el primer testimoni escrit del mas no el tenim fins al XIV, aquí podria haver nascut la nissaga de la família Ubach .

La ubicació del pou de glaç és estratègica, ja que es troba al costat del caí Ral que, passant per la Casa Vella de l’Obac, anava de Mura a Vacarisses.

És al segle XVIII quan la família Ubach prospera tot aprofitat l’obertura del mercat americà de l’aiguardent de 1778 i s’especialitza en l’activitat vinícola. La familia es dedicava fins llavors a l’obtenció i comerç de glaç. Des del 1706 ja tenien un pou de glaç a la carena i construïren el segon, el de la Portella, a l’any 1760. Aquest últim es conserva en bon estat i és que podem veure avui en dia a prop del mas vell. 

De la casa vella en queda poca cosa. Destaca la torre de defensa de planta rectangular, que forma un pont sobre l’antic camí del Correu Reial. També es conserven algun mur i l’antiga capella de Sant Antoni. Les dimensions de les restes, que daten del segle XVIII, ens mostren la prosperitat del mas en aquell moment. 

La casa vella s’abandonà després de ser cremada dos cops: el primer l’any 1811 per les tropes franceses i el segon el 1836 per les carlines.

A finals del segle XVIII, la prosperitat de l’activitat vinícola demanda de més espai i la família projecta la construcció de la Casa Nova. Una casa de tres plantes, d’estil italianitzant, que s’aixeca a principi del segle XIX. La Casa Nova ha estat restaurada i és, avui, propietat de la Diputació de Barcelona. A tocar hi trobem l’Era de la Pastora, avui convertida en restaurant on podem aturar-nos a fer un mos.

L’any 1811, durant la guerra del Francès, les tropes napoleòniques cremaren Montserrat i, tot seguit, també cremaren el Mas Vell com a represàlia per haver ajudat a les tropes catalanes en retirada. El mas es reconstrueix i torna a ser cremat, aquest cop pels carlins, l’any 1836, moment en que s’abandona definitivament. 

Si bé les Cases de l’Obac, l’ermita i el pou de glaç són al terme de Vacarisses, La Torrota ja es troba al terme de Terrassa, a pocs metres del terme municipal. És una torre fortificada, de planta quadrada i lleugerament atalussada. Es creu que va ser bastida al segle XI però les dates d’edificació es poden situar entre els segles X i XII. Tot i haver estat restaurada per assegurar-ne l’estructura, la part superior està esfondrada. Es suposa que era una torre de guaita i per defensar el camí de Vacarisses i es comunica òpticament amb la Torrota de Vacarisses, a tocar de la vila.

Si volem fer aquesta caminada ens cal anar fins a la Casa Nova de l’Obac, a la carretera de Terrassa a Vacarisses on podrem deixar el cotxe en un dels espais reservats. Si hi anem un cap de setmana cal anar-hi d’hora, dons l’espai d’aparcament al parc natural és limitat. La ruta, que podeu descarregar a Wikiloc, passa per les cases de l’Obac i el pou de glaç, la font de la portella (que podeu evitar) i s’enfila fins al Turó de la Mamella i el Tossal de l’Àliga des d’on baixem cap a la Torrota abans de tornar al punt d’inici a la Casa Nova.