Les botigues antigues de Calaf, un retorn al passat.


Venint de familia de botiguers, i havent passat gran part de la meva vida en una botiga, aquesta era una visita que no em podia pas deixar perdre. Veure un conjunt de botigues tal com eren quan van anar tancant, amb productes icònics que ens són fàcils de recordar quan els tornem a trobar exposats a les prestatgeries, és una cosa que et transporta al passat en un tancar i obrir d’ulls. Però abans fem una mica d’història.


Ben conegut és el Mercat de Calaf, que en altre temps era el més important de la comarca i un dels més importants de tot Catalunya. Part de la fama li ve de la coneguda expressió “Semblar el mercat de Calaf”, fruit d’una llegenda que recull Apel·les Mestres. Diu aquesta llegenda, que s’ha transmès durant segles, que un matí de mercat feia tan fred que els crits i paraules de compradors i venedors es glaçaven només sortir de la boca i no es podia sentir res. Cap al migdia el sol escalfava i els mots van desglaçar-se tot d’una. Amb això va fer-se un bon guirigall on tots els crits van començar a sentir-se a l’hora i ningú no entenia res. Diuen els uns que el dia va acabar amb un bon ball de bastons, els altres que la gent fa fugir corrent tot abandonant parades i mercaderies.

Quan s’obren els porticons de fusta apareixen les botigues, congelades en el passat, que ens fan retrocedir en el temps.

Fins que va ser traslladat, a la dècada de 1950, el mercat es feia a la Plaça Gran de Calaf, una preciosa plaça porxada al bell mig del casc antic. L’origen del mercat recula fins l’any 1226. Lògic, doncs, que a la plaça on hi havia mercat, s’hi anessin obrint botigues fins a haver-n’hi més de quaranta. A cada porta, rere els porticons de fusta, hi havia una botiga, una bodega o una pastisseria. Però en marxar el mercat també ho van anar fent les botigues, una rere l’altre, fins acabar totes tancades, deixant la plaça tranquil·la, morta i silenciosa. Això fins fa un parell d’anys.


Per recuperar la memòria d’aquesta plaça i retornar-hi la vitalitat es va posar en marxa el projecte de Les Botigues Antigues. Des de l’any 2018 s’han recuperat vuit botigues tal com eren molts anys enrere, convertint la plaça porxada en una mena de museu. Entre aquestes vuit botigues hi ha una bodega, una impremta, un parell de pastisseries, una botiga d’ultramarins, dues merceries i una escola infantil. Anem a pams.

A l’escola hi ha l’ambient i els materials que s’hi feien servir durant els primers anys del franquisme, sense oblidar-nos del Sant Crist penjat entre els dos lladres.

Arribem a la plaça, amb totes les portes tancades sota els porxos que l'envolten, però poc a poc, els porticons s’obren i apareixen les botigues, congelades en el passat,  que ens fan retrocedir en el temps.  Comencem per la bodega, ambientada als anys 40 del segle XX, que també feia de taverna. Encara hi ha els licors de l’època, les botes, les ampolles, la taula amb una partida de botifarra a mig jugar i el taulell. Aquesta és l'única botiga que no és al seu lloc original, ja que el local on s’havia situat no oferia els nivells de seguretat necessaris.


Després d’imaginar-nos fent el trago i la partida, o comprant un paquet de “Celtas Cortos”, anem de botiga en botiga. Passem per les pastisseries, que s’han restaurat amb el material i productes que tenien quan van tancar a la dècada de 1970. La primera, Cal Mestres, era famosa pels seus torrons, mones i carquinyolis, tot i que també veníen altres productes alimentaris. La segona pertanyia a un artista, Ramon Sala, que en tancar-la va obrir al mateix local un taller d’art.

Podíem omplir el cistell amb paper higiènic El Elefante, que semblava fet de paper d’estrassa, pastes Pedragosa i llegums a granel o ampolles de vidre retornable de llet Rania o Letel.

Crida l’atenció la “Escuela de niños”, tot i que també s’hi feia classe a les nenes. No és una escola com a tal, sinó una aula de repàs que va obrir el mestre Don Emilio Echaurren, molt estimat pels calafins. En aquesta aula s’hi feia classe de reforç a aquelles criatures que ho necessitaven, sobre tot aquelles que durant el dia havien de treballar o ajudar la família en els seus negocis. Hi trobarem l’ambient i els materials que es feien servir en les escoles dels primers anys del franquisme, sense oblidar-nos del Sant Crist penjat entre els dos lladres.


Per omplir el cistell, en altres temps haguérem passat per Can Feliu, la botiga d’ultramarins, on podíem posar al cistell paper higiènic El Elefante, que semblava fet de paper d’estrassa, llaunes de La Lechera o de Nescafé, pastes Pedragosa i llegums a granel o ampolles de vidre retornable de llet Rania o Letel, entre moltes altres coses. Tots aquells productes que recordo comprar de petit a les botigues del meu carrer. 

Les merceries eren ben peculiars, com moltes de les botigues de l’època que venien una mica de tot. A Cal Garriga, que també era conegut amb el malnom de “El Corte Inglés de Calaf”, s’hi podia comprar de tot. A banda de roba, fils i botons, també hi havia material escolar, joguines vestits, perfums, complements, regals i un llarg etcètera. A la segona merceria, Cal Cisteller, hi ha els productes més típics d’una merceria: vetes i fils, botons i parament de la llar. 


La impremta, totalment manual, es conserva en el mateix lloc i amb la mateixa maquinària antiga. El negoci va seguir en un altre indret, i això ha permès que l’impremta s’hagi conservat intacte, amb màquines de 100 anys, cartells, diaris i materials de l’època. 

El conjunt de botigues és un tresor recuperat que val molt la pena de visitar. Aquells que ja tenim una edat hi trobarem allò que era tan habitual de veure a la nostra infantesa o juventut. Als que siguin més joves, els ajudarà a comprendre com era el dia a dia dels nostres pares i els nostres avis. La visita guiada s’ha de reservar amb antelació. No us la podeu perdre!



Cap comentari