I de sobte tot s'ensorra


Avui us vull explicar la història d’una persona propera i estimada, si bé possiblement no tan com caldria. Aquesta persona, que aquí anomenaré Guillem és en general un bon jan, amb les seves manies i els seus defectes. Normalment es sent bastant insegur de si mateix, ple de pors i gairebé sempre ha estat força maldestre amb les seves relacions. Es fa estimar, diuen, però aquest és un punt en el que no em veig capaç d’opinar.

En Guillem està casat; manté una mena de relació oberta amb la parella i de tant en tant es permet tenir alguna aventura extra quan li ve de gust. Tot i això, no és considera una persona gaire activa en aquest sentit i aquesta mena de relacions són molt esporàdiques, amb un cercle de persones molt reduït. Es tracta de relacions on no hi ha lloc per l’amor, com a molt una mica d’amistat i sexe, res més. Segons m’explica, gairebé mai ha mantingut relacions amb més d'una dona en un any a banda, és clar, de la seva dona.

Fa uns sis anys va conèixer una dona amb qui va quedar un matí d'hivern. De fet, tot i que  no es coneixien personalment, ja havien mantingut força contacte per mitjans que no venen al cas. En aquella primera trobada, tot fent aquell primer cafè, en Guillem ja va començar a percebre una sensació estranya; per algun motiu aquella dona no era com les altres. Van mantenir contacte, es van tornar a veure de tant en tant, sovint. Al cap de poc temps van llogar una habitació i van gaudir de bon sexe, del millor que en Guillem recorda en molts anys. Poc a poc van anar repetin les trobades que van passar de ser sexe amb sentiments a ser, per tots dos, de sentiments amb sexe. Com ell diu, van començar follant per acabar fent l’amor.

En Guillem va començar a estimar aquella dona menuda d’ulls preciosos i se’n va enamorar bojament. Li agradava el seu somriure i l’olor que feia; li encantava la seva rialla i la seva manera de ser; li agradava la seva manera de caminar, la seva manera d’abraçar i de petonejar; la trobava una de les dones més sexis que havia conegut; li encantava cada racó del seu cos. També es va començar a sentir estimat, molt estimat, per aquella dona. No sabia si ella el corresponia fins al punt de l’enamorament, però sí que tenia ben clar que s’havia convertit en algú molt especial per ella. Allò que havia de ser fàcil i senzill és va complicar i encara ara, al Guillem, li costa entendre tots els sentiments que es mantenen vius dins seu.

Poc a poc va anar fent coses que no li eren gens habituals i que, fins i tot, sempre havia evitat. Va fer algunes escapades en la seva companyia quan se suposava que havia d’estar treballant, la va convidar a esmorzar a casa seva –on mai hi ha dut ningú més– i va anar afegint a la llista el que mai havia fet i que ara compartia amb ella. Era feliç, ella el feia feliç i això era el que importava. Naturalment, sabia que no li podria donar algunes coses, ella també era una dona casada i la relació tenia uns límits lògics i evidents. Tenia molt clar el que ella sentia per ell, sabia molt bé fins a quin punt eren d’important l’un en la vida de l’altre.

Però un bon dia li van sortir les pors. Potser algunes amb fonament, però la majoria només fruit de la seva imaginació. Va tornar la inseguretat, la confusió i la por. Feia anys que no estimava ningú d’aquesta manera, n’havia perdut la pràctica. Fins llavors havia estat capaç de controlar i allunyar aquesta mena de sentiments, però aquest cop se li havien desbocat dins seu. I va ser llavors, just llavors, quan va prendre la pitjor decisió que podia prendre: va tornar a fer el que es deia que no volia de fer: allitar-se, altre cop, amb una altra dona.

Després de molts alts i baixos, després de temporades fantàstiques i temporades dolentes, ara semblava que s’obria una nova oportunitat de fer les coses amb les lliçons apreses. En el moment que ella deixava pas a l’esperança de refer el camí, quan començava a sentir-se altre cop feliç com feia temps que no ho havia estat, en Guillem ho engega tot a rodar. Un cop de geni fa que tot s’enssorri. Només ha estat culpa seva. L’ha cagat un cop, dos, tres… Ara plora per haver-li fet mal; plora per haver provocat que que ella decideixi allunyar-se’n amb tota la raó. Ho entén, ell tampoc voldria estar amb algú que tingués aquests rampells… Està trist pel mal que li ha fet. Aquesta setmana, en Guillem ha perdut, tot d’una, la millor amiga que tenia en aquest món.

Durant aquests anys no ha sabut gestionar la situació, no ha sabut transmetre les seves pors ni la seva propia inseguretat; no ha sabut parlar-ne quan tocava. Caminava per un camí desconegut, preciós, amb la por que acabés de la pitjor manera, com sempre. I ell mateix ha conduit el seu camí fins al fons d’un abisme. Maldestre i temperamental com és, no ha sabut dir les coses, no ha sabut fer, no ha sabut escoltar, no ha sabut tenir paciència; i ha acabat fent-li mal a ella, de la manera més estúpida que es pogués imaginar. S’ha comportat com un veritable idiota.

De moment en Guillem somnia en que algun dia potser es puguin retrobar, com ha passat altres cops. Però també imagina el pitjor, sap que aquest cop la marxa no serà temporal, que aquest cop és un comiat permanent. De fet n’està segur. Sap que si ella és prou llesta, que ho és, no voldrà tornar amb algú que li ha fet mal d’aquesta manera i això l’entristeix. Només vol que ella sigui feliç, i ja ha vist que no ho és al seu costat. Avui en Guillem plora, sap que no hi haurà una nova oportunitat, sap que no podrà demanar-li perdó, sap que ella mai més li tornarà a dir “vine”. Ho sap des del moment en que es van acomiadar a la cantonada, quan va marxar carrer avall, plorant, sense atrevir-se a mirar enrere.

Segurament us preguntareu el motiu d’explicar-vos la història d’en Guillem… De fet, tant és. Potser en Guillem només m’ha demanat que us l’expliqui amb aquella última esperança que ella, algun dia la pugui llegir. Potser… qui sap...

Cap comentari

Amb la tecnologia de Blogger.