Em fas feliç


En una d'aquestes nits d'insomni he retrobat un text que vaig escriure fa gairebé sis anys. En un moment donat vaig voler fer un exercici d’escriptura que ara, anys després, he volgut recuperar, revisar i corregir respectant al màxim el text i esperit originals. Només n’he corregit l’estil i algun detall per fer-lo més més entenedor. Per la resta, és exactament allò que un dia vaig gargotejar en els fulls d’un dels meus quaderns personals.

Em sento feliç; ni vull ni puc amagar-ho. D’una manera totalment inesperada he omplert un dels buits més grans que tenia a la meva vida. De sobte he descobert d’on venia aquella sensació de mancança, què era el que em faltava, i ho he fet de la manera més casual. Que generosa pot ser la vida quan vol!

A voltes penso que el destí és fosc, ple de moments obscurs, que només em prepara complicacions, mals de caps, bufetades i entrebancs. Oblido sovint que aquest mateix destí em te reservades grans sorpreses, grans moments, i ara m’ho està demostrant. Fa poc, aquest  destí t’ha posat al mig del meu camí; i feia anys que no em sentia tan afortunat.  Per fi hi ha alguna cosa que surt bé! Per fi la vida pren un caire agradable carregat d’il·lusions. Tot i les dificultats, m’ha fet recuperar la felicitat i el bon humor. Ja tocava!

Dia rere dia ens anem coneixent, ens anem explicant les nostres històries i compartim moments fugaços que es transformen en grans estones de felicitat. Instants que m’agrada compartir amb tu. Les dues hores de viatges per venir a veure’t sempre valdran la pena. Celebro les hores que passem junts, les converses compartides en la distància, els instants en que ens fonem en un petó. Celebro aquell primer cafè d’un matí d’hivern i aquest despertar de sentiments adormits. Et sento a prop encara que siguis lluny, sé que em penses, se que em somies com ho faig jo.

Em sento feliç, sí. No puc ni vull amagar-ho. Tu em fas sentir així. Sempre se m’ha fet difícil expressar sentiments, no sé expressar emocions. Però sí que puc recordar moments viscuts, sóc capaç d’imaginar els que encara han de venir, un darrere l’altre: moments de felicitat. 

Res em seria més dolorós que saber que he tingut l’oportunitat d’estimar-te i he deixat passar el moment permetent que fugissis dels meus braços. Res em faria sentir més trist que pensar en el que podria haver estat si haguéssim tingut valor d’intentar-ho. És per això que ho vull fer, que ho intentaré, que he començat a caminar amb tu al meu costat. Ara caminem junts en un camí incert que ens il·lusiona a cada passa. No volem fer-nos enrere, tenim ganes de descobrir, junts, allò que ens espera darrera cada revolt. 

No sé quan durarà aquest camí, però el desitjo llarg, ple de vivències compartides. Puc imaginar-ho; voldré gaudir-ho.


Cap comentari

Amb la tecnologia de Blogger.