Jo també he plorat

Et sap greu que et vegi plorar, no vols que els altres coneguin la teva tristor. Però et vull dir que jo també he plorat; molt. Aquests dies he plorat com feia anys que no plorava, un plor que em sortia de dins sense saber ben bé perquè. He plorat d'impotència, he plorat de ràbia, he plorat de tristesa, he plorat pels records, he plorat per no res.

Feia anys que no plorava d'aquesta manera trista; una reacció que em surt de sobte sense ser capaç de controlar-la; una resposta poc habitual en mi: el plor. Puc rebre noticies tristes, puc sentir-me defallir, puc sentir la tristor acompanyada d'una soledat buida, però mai, gairebé mai, ploro. Per sort ara ja m'he refet; potser no del tot, potser només una mica.

Quan he plorat no vull paraules, no vull consol, no vull sentir el murmuri dels qui em diuen que tot anirà bé, dels qui diuen –gairebé manen– que no estigui trist, dels qui pensen que no n'hi ha per tant. Ploro, deixeu-me estar! Només necessito l'abraçada d'una persona estimada, res més que l'abraçada silenciosa d'algú com jo, que sigui capaç de plorar sense saber per què. Sobren les paraules; només vull sentir la teva escalfor, la teva companyia. Aquest és l'únic consol que em cal: saber que ets aquí.

El meu plor es veia a venir: massa temps d'emocions fortes, de sentiments retrobats. Massa dies amb el cor a flor de pell; massa dies de nervis, sentiments i emocions barrejades. Dies intentant trobar el lloc on classificar cada emoció i cada sentiment; i no he pogut, ha estat difícil, impossible. Massa estímuls nous, oblidats, emocions que feia temps que no sentia. De cop, un munt de vivències que no he sabut gestionar de la manera correcta.

I també m'he posat a recordar. He recordat que per aquestes dates d'ara fa 13 anys perdia el Pare, la persona més estimada de la meva vida; la persona a qui dec tot el que sóc. I ara, mentre escric,  torno a recordar i torno a plorar, i em tornen a rajar llàgrimes galta avall. Composició estranya d'amor, ràbia, culpa, impotència, tristor…Barreja explosiva d'emocions que troben el plor com a sortida, com a via de buidatge.

Per això t'entenc, perquè jo també he plorat. Jo també m'he sentit trist i confús, també he necessitat la companyia callada d'una persona estimada. Per això callo i t'abraço en silenci; sobren les paraules. Només el consol d'una abraçada i l'afecte d'un amic reconforten en silenci.

Vine, abraça'm.

Cap comentari

Amb la tecnologia de Blogger.