27 de setembre de 2016

Pastes Sanmartí, Fideuers des de 1700

Cap comentari
Quan arribem a la Vila Termal de Caldes de Montbui, al costat de l'església de Santa Maria, trobem un enorme galet penjant d'una façana. Aquest galet gegantí ens indica que hem arribat a la fàbrica de Pastes Sanmartí. Entrar-hi és fer un salt en el temps retrocedint més de vuitanta anys. Estem entrant en una fàbrica que manté un sistema de producció semi-industrial i un assecatge artesanal. L'edifici, la maquinaria, els taulells i la fusta ens transporten a una altra època. Poca broma, parlem d'una fàbrica amb més de 300 anys d'història que està considerada la fàbrica de pasta més antiga d'Europa.

Durant la visita, en Carles Sanmartí ens explica que la pastadora, de la que estan molt orgullosos, és una màquina instal·lada ara fa 80 anys i que data de l'època de l'Avi (Jaume Sanmartí), que llavors va incorporar la tecnologia i les instal·lacions necessàries per fer que l'empresa fos competitiva; un camí que van seguir els seus pares (Josep Sanmartí i Eulàlia Rifé). Ara fa vint anys que ell mateix es va fer càrrec de l'empresa i va optar per modernitzant la manipulació i embalatge alhora que mantenia el procés de producció artesanal sense canvis.

Tot va començar quan a finals del segle XVII, el propietari d'un molí de blat de Caldes de Montbui, Isidre Sanmartí, va començar a experimentar amb la massa de la farina. Llavors, amb el premsat a través d'una fusta amb orificis, va obtenir una mena uns cordons de pasta que vindrien a ser el que avui coneixem com a espagueti. En aquell moment va néixer un negoci que ja ha arribat a la novena generació i que és hereu de l'antiga tradició de ser el fideuer del poble, una figura que s'ha anat extingint.


La pasta Sanmartí s'elabora només amb dos ingredients: sèmola de blat dur de primera qualitat i aigua termal de Caldes de Montbui, si bé hi ha especialitats que poden incorporar vegetals o tinta de calamar. El peculiar assecatge de la pasta té una durada de 48 hores i es fa en armaris de fusta en condicions de temperatura i humitat controlades. En elaborar-se només amb sèmola i aigua, els seus productes són aptes per a persones al·lèrgiques a l'ou o la lactosa. Aquests factors produeixen una pasta de gran qualitat que no es pot comparar amb aquella que es fabrica a gran escala.


La producció de Pastes Sanmartí continua essent artesana i limitada, això els obliga a allunyar-se de la distribució en grans superfícies i de la marca blanca; aquest és un sector massa competitiu que dubten que els permetés subsistir. Per aquest motiu es centren en la venda través de botigues tradicionals i especialitzades i en la distribució al sector de la restauració. Si passeu prop de Caldes, jo us recomano acostar-vos a la fàbrica, al bell mig de la Vila Termal, i fer la vostra compra allà mateix.

23 de setembre de 2016

Pomes d’Alta Muntanya a Escalarre, Pallars Sobirà

Cap comentari
Aquest estiu varem fer una escapada cap al Pallars Sobirà. No podia ni imaginar que allà pogués haver-hi explotacions de pomes fins que en una de les oficines de turisme que varem visitar ens van facilitar informació que en parlava. Es tracta d'un fulletó sobre explotacions i productors visitables que podem trobar al Parc Natural de l'Alt Pirineu. La majoria de recomanacions són d'explotacions ramaderes, per això ens va cridar l'atenció el conreu de pomes d'alta muntanya d'Escalarre.

La varem agafar pels pèls, el dia que havíem de tornar cap a casa, amb la sort que la Dolors, que és qui ens va rebre, ens mostrés els seus camps de poma ecològica i ens expliques el com i el perquè d'aquest cultiu. Tot va començar cercant una alternativa per explotar els camps de la família, que fins llavors s'havien dedicat a la ramaderia. El cultiu de la poma ecològica d'alta muntanya els va oferir un producte diferent i amb un valor afegit que els permet oferir un producte de gran qualitat.


En un principi els hagués agradat conrear alguna varietat autòctona del Pallars, cosa que els va ser impossible. Actualment no hi ha planter suficient d'aquestes espècies que actualment es limiten a ús domèstic i produir-lo suposa un mínim de dos anys per que l'arbre sigui prou madur com per començar-ne l'explotació. Per aquest motiu varen triar quatre varietats del Tirol, que aquí anomenen en base al seu aspecte i color: Roja, Groga, Bruna i Negreta. Cadascuna d'aquestes varietats presenta unes característiques i sabors diferents i són més o menys cruixents o sucoses.

La producció és totalment ecològica amb certificació de CCPAE (Consell Català de la Producció Agrària Ecològica). Això garanteix un respecte per l'entorn natural i un producte més saludable. Es substitueixen els agroquímics per productes naturals i es redueixen al mínim els tractaments fitosanitaris. També es substitueix la fumigació per trampes o xarxes que eviten que els insectes arribin a la planta i els herbicides pel llaurat de la terra.


Per assegurar-se l'èxit van cercar altres productors que ja tinguessin experiència en aquesta mena de conreu i es van associar amb l'Associació Agrària Ecològica de Poma de Muntanya. La collita tot just comença a finals de setembre i les podrem trobar a la Fira Ecoviure (Manresa) que enguany es celebra els dies 21, 22 i 23 d'octubre. També es poden adquirir d'alguns establiments especialitats. Una altra manera és organitzar una escapada a Escalarre i comprar-les directament del productor.

Sigui com sigui que compreu les pomes, us recomano de totes totes una visita a aquesta explotació de pomes de muntanya única al Pallars.

15 de setembre de 2016

Bagà: La Via del Nicolau

Cap comentari
El dia 21 de novembre de 1904 el ferrocarril arribava a Guardiola de Berguedà. Es tractava d'un tramvia bàsicament industrial, que transportava els productes tèxtils i minerals de la vall del Llobregat. La capçalera de línia estava prevista al Collet, però finalment es va construir dos quilòmetres riu amunt, deixant-la a les portes de Bagà. Llavors, en aquell indret, només hi havia un petit nucli de població que havia nascut en començar l'explotació de les primeres minés de carbó a mitjan del segle XIX; un nucli que va créixer i  es va desenvolupar arran de l'arribada del ferrocarril. No va ser fins a l'any 1936 que la Generalitat va constituir el municipi de Guardiola de Berguedà amb la fusió de Brocà i Cerdanyola.

L'any 1914 es va inaugurar la línia de Guardiola a La Pobla de Lillet. Això encara deixava Bagà més aïllat de la xarxa ferroviària. Deu anys més tard s'inaugurava el tram fins a la fàbrica de ciment de Clot del Moro. Amb el projecte paral·lel que pretenia unir Guardiola i Gisclareny, el ferrocarril hagués arribat finalment a Bagà, però la línia mai es va arribar a construir en la manera que estava projectada.


En Tomàs Nicolau i Prieto, propietari de la serradora de Berga, tenia boscos de difícil accés a Bagà i Gisclareny i el ferrocarril va ser la solució triada per explotar-los i transportar-ne la fusta. Per aquest motiu, l'any 1912 va sol·licitar la concessió d'una línia de ferrocarril secundari, que se li va atorgar de manera definitiva el gener de 1914. Va ser llavors quan van començar els problemes i la línia es va començar a construir per trams el mes d'abril del mateix any.

La seva explotació parcial, que mai va fer-se seguint el projecte de la concessió, va començar l'any 1916. El primer i principal problema va ser la connexió amb la línia de La Pobla de Lillet. L'empresa Asland, propietària d'aquella línia s'hi va negar en rodó: no volien veure'n condicionada l'explotació a necessitats de tercers.


El projecte aprovat en la concessió de la línia obligava a prestar un servei públic que mai no va arribar. El propietari, que l'explotava com a ferrocarril forestal, va anar demanant pròrrogues sense cap intenció de recobrir els túnels, construir les estacions i assegurar el terraplè amb murs de contenció. Per aquest motiu, l'estat va fixar el 28 de setembre de 1927 com a data límit per acabar les obres i, en no fer-ho, el 12 de juliol de 1930 es va iniciar la tramitació per cancel·lar la concessió. La línia es va aixecar i un parell d'anys més tard els ajuntaments sol·licitaven la reversió dels terrenys on s'havia construït.

Tot i que a mitjan del segle XX alguns trams es van utilitzar com a pista forestal, la infraestructura va quedar abandonada. Va ser l'any 2009 que l'ajuntament de Bagà la va recuperar com a ruta de passejada. Ara podem gaudir d'un preciós camí fins a que s'endinsa als boscos propers al riu Bastareny. Es tracta d'una passejada des de fins a Sant Joan de l'Avellanet d'uns 6 quilòmetres; molt ben senyalitzada, amb indicadors i plafons informatius. El camí, planer i fàcil de seguir per a tothom, recupera túnels i terraplens i s'hi han construït ponts i passarel·les allà on ha estat necessari.

Bibliografia:
  • Salmeron i Bosch, Carles; Història dels ferrocarrils industrials del Berguedà; Terminus; 1990.
  • Riera i Tuèbols, Santiago; Quan el vapor movia els trens; Marcombo; 1998
  • Tuells, Lluís Miquel; Trens de Postal; Efadós; 2015
  • Gras, Antoni; Història gràfica d’un viatge: 150 anys de ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya; Efadós; 2013.

28 d’agost de 2016

La Serradora d’Àreu

Cap comentari
Feia molt de temps que tenia pendent la visita a la Serradora d'Àreu. La vaig posar a la llista mentre consultava la llista dels 150 elements imprescindibles del patrimoni industrial de Catalunya. De les dues serradores hidràuliques que es conserven a Catalunya aquesta es l'única que encara podem veure funcionar. El cert és que no estava prevista i varem anar-hi de casualitat durant una escapada per la Vall Ferrera (Pallars Sobirà) aquest estiu. La serradora també forma part del Sistema Territorial del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC).


Una de les coses que sorprèn del conjunt és el seu bon estat, si bé ha calgut fer-hi feines de restauració per poder-lo gaudir tal com el veiem avui en dia. El conjunt alberga, a més de la serradora, un molí fariner (anterior) i una central elèctrica (posterior) i durant la visita els podrem veure tots tres en funcionament. És un exemple clar de la industria moguda per la força de l'aigua que es fa arribar al conjunt a través d'una séquia que la distribueix a la roda hidràulica de cada un del mecanismes.

El primer que visitem és el molí fariner, que data de les darreries del segle XVIII i del que es conserva un conjunt totalment operatiu (originalment hi havia dues moles). Em d'intentar recular com a mínim 50 o 60 anys per entendre la necessitat del molí. Fins llavors, els camps de pastura que veiem avui en dia a la Vall Ferrera eren camps de cereal que es molia aquí per proveir als veïns de la farina per consum propi o del bestiar fins a la dècada de 1960. Dels dos molins que hi havia se n'ha restaurat un del que ha calgut reconstruir-ne l'eix i la canal.


Al mateix edifici del molí fariner hi podem veure una petita central hidroelèctrica que va proveir al poble d'electricitat des de la dècada de 1920 fins al moment en que es va fer la connexió a la xarxa elèctrica general. Llavors l'alternador que produïa l'electricitat es va vendre i només es va conservar la turbina. Actualment s'hi ha connectat un alternador de petites dimensions per poder-ne veure el funcionament.

La part més singular del conjunt, i la que més ens crida més l'atenció és la serradora que es situa en un altre edifici gairebé enganxat al molí. En els seus principis la serradora estava situada en un altre indret riu avall, però arran d'una riada al segle XIX es va reconstruir al costat del molí fariner. Era una màquina construïda totalment de fusta que es va modernitzar passada la Guerra Civil. Llavors, es van substituir els braços articulats i l'eix del rodet per peces de ferro. La serradora va funcionar fins a principis de la dècada de 1970 en que es va construir la central elèctrica de Tavascan que captava aigua del riu. En reduir-se el cabdal, la serradora ja no va tenir la força suficient per funcionar.


La visita es fa guiada per poder veure el conjunt en funcionament i poder comprendre com amb elements tan rudimentaris com la fusta i molt d'enginy es construïa la maquinaria necessària per millorar els recursos d'un poble o d'una zona. A partir de la força de l'aigua es feien funcionar instruments tan singulars com aquesta serradora.

30 de juny de 2016

Presentació de la nova revista Eix a l'Escola Industrial

Cap comentari
Ahir el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya va presentar la seva nova revista «Eix.  Cultura industrial, tècnica i científica». La presentació es va realitzar en un lloc emblemàtic com és la sala noble de l'edifici del rellotge, al recinte de l'Escola Industrial de Barcelona, un indret que originalment es va construir per allotjar la fabrica de filatures i teixit de Can Batlló.


Ens va donar la benvinguda el Diputat de Presidència de la  el Sr. Jaume Ciurana que va remarcar que ens trobàvem en un «un espai de coneixement, de docència i d'experimentació». També va  recordar que la Diputació de Barcelona no fa res més que «continuar la tasca d'aquella gent que, en un moment determinat, va creure que era important que al bell mig de la ciutat de Barcelona hi hagués un espai dedicat a l'estudi de la tècnica i de la ciència».

Per la seva part, el Sr. Jaume Perarnau, Director del mNACTEC, va presentar la revista com una eina de difusió del patrimoni de la societat industrial. La nova revista Eix, de publicació semestral, potencia conceptes i valors com innovació i progrés tecnològic fent-nos entendre què ens va dur on som i en quina direcció avancem, revaloritzant tot aquest patrimoni i fent-nos conèixer coses amagades o l'evolució de marques emblemàtiques (com Pastilles Juanola al primer número). La revista no hagués estat possible sense la col·laboració de Sapiens, qui participa en el seu disseny i producció.


Acabada la presentació, en la que també ens va acompanyar el Diputat de Cultura sr. Juanjo Puigcorbé, varem passejar per aquest recinte de gairebé 60.000m2 on hi va haver la fàbrica Batlló. Durant la nostra visita varem poder gaudir d'aquest conjunt d'edificis que amb el pas del temps han adaptat els seus usos, que han donat resposta a noves necessitats de la nostra societat i que en els darrers cent anys han estat sempre vinculats amb l'ensenyament i la formació. La guia ens va acompanyar pels soterranis, passadissos, naus, capella i patis, fins que varem acabar endinsant-nos pels passadissos de la xemeneia que feia servei a les quatre màquines de vapor de l'antiga fàbrica.


Aquest darrer curs ha estat l'últim per l'Escola Universitària d'Enginyeria Tècnica Industrial que es trasllada a un nou campus a partir del curs vinent. L'ús futur d'aquests edificis que ara quedaran lliures està en estudi i molt probablement seguirà tenint relació amb el coneixement científic.

24 de juny de 2016

De ruta amb el Tram

Cap comentari
No m'ho vaig haver de pensar gaire quan el Consorci de Turisme del Baix Llobregat em va proposar d'anar a fer una ruta amb el Tram. La idea era anar a descobrir alguns dels atractius turístics de la comarca i conèixer allò que podem trobar a un pas de la línia del tramvia. Amb aquest recorregut, participàvem de la campanya d'enguany de promoció de la ruta.

La Ruta del Tram és una proposta per conèixer allò que tenim a tocar de Barcelona sense necessitat d'haver d'agafar el cotxe. Actualment hi ha 45 propostes diferents que ens permeten triar entre diferents activitats, visites, restaurants, parcs i mercats de pagès. Podeu, per exemple, gaudir de l'Itinerari Modernista Jujol, del que ja us he parlat, o anar a comprar al mercat de pagès del Parc de Torreblanca, cosa que a casa fem sovint alguns diumenges al matí. Per rematar el dia, podeu anar a fer un mos a qualsevol dels restaurants que ens proposa aquesta ruta.

Pel nostre viatge, ens varem trobar a les 9 del matí a la parada del Tram de la Plaça Francesc Macià. Allà ens van rebre tant els representants del Consorci de Turisme com els del Tram del Baix Llobregat. Després de les presentacions i rebre els abonaments de transport. ens varem embarcar en un viatge molt entretingut que ens va servir per fer un tastet dels atractius de la ruta. No cal dir que ens va deixar amb les ganes de tornar a agafar el Tram ben aviat per anar a resseguir moltes de les altres propostes que hi tenim a tocar.

La primera parada va ser al Divan de Los Sentidos, un restaurant i taller de cuina que forma part del moviment Slowfood i que  ens va oferir un esmorzar a base de fruita fresca del Parc Agrari. Varem seguir al Parc de Torreblanca, on Aura Cultural ens va guiar en un passeig teatralitzat que ens va fer gaudir molt de la nostra visita. La darrera parada va ser a Sant Feliu de Llobregat, on després de conèixer la singularitat dels Pisos Bertran, varem poder visitar el Palau Falguera. La cirereta la va posar una degustació al Restaurant Aire.


A banda dels llocs que varem visitar i dels platets que varem poder degustar, cal destacar que varem conèixer una zona de la comarca que val molt la pena de considerar a l'hora de planificar una sortida o un passeig. Un viatge tranquil en tramvia ens permet anar enllaçant diferents activitats tot aprofitant interessants descomptes i promocions. Us recomano que comenceu a planificar la vostra ruta i gaudiu d'aquesta comarca que amaga tresors que no us podeu deixar perdre.

17 de juny de 2016

Masia Freixa, Terrassa

Cap comentari
La Masia Freixa és un edifici modernista que trobem en una zona ben cèntrica de Terrassa. Avui és una de les joies egarenques d'aquest estil. Ens pot agradar més o menys, però segur que no ens deixarà indiferents. A mi personalment, és un edifici que em fascina, que m'atrau, del que m'agrada imaginar-ne la construcció.

L'edifici, però, no va tenir sempre l'aspecte que avui li coneixem. Es va construir l'any 1899 com a una fàbrica de filats i teixits, però sembla ser que no va arribar a fer mai aquesta tasca. Va ser l'any 1907 que l'arquitecte Lluís Muncunill va reforma-la per transformar la nau industrial en la residència de la família d'en Josep Freixa. En la primera reforma es va afegir el cos central. L'any 1914 s'hi va incorporar la torre minaret que tenia només la funció de mirador. Les reformes van donar-li l'aspecte que li coneixem, amb una coberta ondulant de volta catalana i una gran presencia dels arcs parabòlics. En destaca la seva galeria porxada amb un arrambador de ceràmica blanca.

En la seva època hem d'imaginar la casa en mig del camp, d'aquí que l'anomenessin masia, i amb uns jardins que l'envoltaven i que avui conformen el parc de Sant Jordi. Aquest parc va ser el primer parc públic de Terrassa quan l'any 1959 l'ajuntament va comprar l'edifici. Si voleu saber-ne més, us recomano la lectura de l'article que en va publicar la revista Terme.


Actualment aquest edifici acull l'Oficina de Turisme de Terrassa i les oficines de la Xarxa de Turisme Industrial de Catalunya. Tot i que el seu interior ha patit algunes reformes al llarg del temps, l'edifici encara llueix tot el seu esplendor. Val la pena acostar-s'hi qualsevol dia a fer-hi una visita, a passejar pel parc. A prendre la fresca a la porxada... A les 12 de migdia, s'hi pot fer una visita guiada gratuïta tots els dies de la setmana.

13 de juny de 2016

Flors del Remei – Caldes de Montbui

Cap comentari
Ja sabeu que el dissabte de la setmana passada vaig organitzar una trobada bloguera a Caldes de Montbui. La idea era, a banda de conèixer millor la vila termal, descobrir les joies gastronòmiques que podem trobar als seus obradors, fàbriques i botigues. Una de les visites que no podia faltar era el Celler la Vallesana, on podem trobar un gran assortiment de vins i licors, com el vi Torre Marimon que elabora l'IRTA en aquesta vila i que només podem comprar aquí i en algun altre comerç de Caldes.

Però el motiu de la nostra visita no era les vins. Varem venir a conèixer i a tastar els licors que elaboren ells mateixos a la seva destil·leria. Licors que s'elaboren des de fa cent anys i que s'han convertit en patrimoni de Caldes de Montbui i, per extensió, del Vallès Oriental. Us parlo de l'Anís Taronja i les Flors del Remei. Ens van rebre la família Fontcuberta, qui elaboren aquests licors des de l'any 1918; uns licors que mantenen els seus orígens i que són molt apreciats com a digestius.

Les Flors del Remei són un licor fruit de la destil·lació de plantes i herbes aromàtiques, gran part de les quals són autòctones. Ens explica Maria Fontcuberta que abans recollien moltes d'aquestes herbes de marges i camps; avui en dia són difícils de trobar en aquests llocs i s'han vist obligats a cultivar-les ells mateixos. És tracta d'un licor amb una graduació de 34º que li confereix un gust intens que es manté a la boca. Es recomana degustar-lo amb uns glaçons de gel. També ens explica que hi ha qui n'afegeix al rostit, i jo prenc nota mental de que ho he de provar en alguna recepta.

L'Anís Taronja s'obté de la destil·lació de pell de taronja amb matafaluga. Es pot degustar sol,  amb glaçons o combinat amb el cafè. Durant aquest mes, i amb motiu de les XIII Jornades de les Cireres de Caldes de Montbui, també elaboren un Licor de Cireres de Caldes que heu de tastar.

D'un temps ençà, i per celebrar els cent anys de les Flors del Remei, també elaboren Gin19flors. Una ginebra catalana, singular, que s'obté a partir de la destil·lació artesanal d'una combinació única de 19 plantes, arrels i flors. Per fer-ho, s'empren uns petits alambins de coure de només cent litres de capacitat. El resultat és una ginebra única, sense cap referent, però que resultarà familiar a aquells que coneixen el licor Flors del Remei.

Podeu trobar El Celler La Vallesana a l'Avinguda Pi i Margall 15 de Caldes de Montbui (Vallès Oriental)

7 de juny de 2016

Les tines de la Vall del Flequer

Cap comentari
Aquesta és una d'aquelles visites que va trigar a arribar. Sigui per una cosa, sigui per una altra, sempre havíem de posposar la visita a aquestes tines. Una visita que us recomano de totes totes que la feu de manera guiada en companyia de Bages Terra Vins i, si pot ser, trieu la visita que inclou un tastet d'un parell de vins a peu de tina.


El paisatge que veiem avui en dia, mentre fem aquesta passejada, és fruit de dues catàstrofes fen diferents: la primera va ser quan cap a l'any 1890 la fil·loxera arriba al Bages; la segona, l'incendi que l'any 1989 va cremar tota la vall i aquesta va auto-regenerar amb pi blanc; ara només hi veiem algun arboç i algun roure esquitxant el bosc de forma ocasional. Ara, dins del bosc hi trobem  aquestes construccions que ens recorden el passat vinícola de la vall, quan durant el segle XIX s'anava arrencant els arbres per construir feixes i donar pas al conreu de la vinya. Quan la fil·loxera va atacar les vinyes de França a meitats del segle XIX, molt abans d'arribar al Bages, aquesta vall encara va florir més en el conreu de la vinya, fins el dia que també va arribar-hi la plaga.

En aquell temps, tota la vall era vinya, no hi havia ni un pam de bosc. Si avui en dia amb prou feines podem comptar unes 700ha de vinya al Bages, llavors n'hi havia més de 27.000. Això ens dóna idea de com d'important era aquest cultiu. Però els pagesos vivien lluny d'aquestes vinyes, i transportar el raïm fins al mas feia allargar les jornades de verema, això feia que el mal temps i els animals els poguessin deixar sense collita. Un altre factor era que en haver de transportar el raïm la fermentació del most no era òptima  (es trigava molt en omplir les tines). Per aquests motius es varen començar a construir tines a peu de vinya, i això va permetre reduir els jornals de verema, millorar la qualitat del most, i facilitar el transport del vi.

Erròniament pensem que les tines són construccions de pedra seca, ja que segueixen un sistema constructiu similar. Hem de pensar, però, que per construir un contenidor pel vi, cal una construcció més sòlida, feta amb morter de calç, i folrada amb peces de ceràmica cuita i envernissada. Adossada a la tina, podien haver-hi barraques de pedra seca que protegien la boixa, la pedra forada per on es buidava la tina. El nom de «boixa» sembla ser que ve del fet que el forat es tapava amb un tronc de boix. Annexes a aquestes construccions, també solia haver-n'hi d'altres on s'instal·lava una premsa desmuntable.

Avui en dia ja no es conrea vinya en aquesta vall, però els vins de la DO Pla de Bages ofereixen la personalitat de la comarca i de la gent que els treballa. «La varietat de raïm autòctona del Bages és el Picapoll, que dóna un vi blanc afruitat, d'aroma fresc, d'esplèndida textura i personalitat» (Consell regulador). Us animo a fer un passeig per les tines, a visitar els cellers, i a gaudir dels seus vins.